QUAN TORNI LA LLUM

El tall elèctric a Barcelona es un fet tan negatiu que es fa difícil trobar un adjectiu que el pugui qualificar en tota la seva magnitud.
Amb tot, treu a la llum de la discussió pública alguns aspectes molt importants que afecten a tots els ciutadans.
El primer aspecte a discutir, en certa manera recurrent, seria la conveniència de que serveis de pública necessitat estiguin en mans de companyes privades , subjectes no més per "lleis" inspirades en el capitalisme mes salvatge i desenfrenat, gestionades per una colla de mediocres que fan mans i mànigues per preservar per sobre de tot el lucre particular, lucre vergonyós per exagerat que s'intenta netejar sota el paraigües del valor per el accionista.
En segon lloc seria hora ,en el cas dels serveis de necessitat pública, de diferenciar preu i valor. Es necessari posar en línia de d'indemnització els valors afegits al servei. Siguem seriosos : això es progrés! . Als ulls d'un jubilat amb mobilitat limitada, pensió minsa i congelada, i poques possibilitats de reclamar, un bistec i mig tall de peix , aquesta setmana a Barcelona, tenen un valor que res te a veure amb el preu del mercat.
Es necessari definir-hi, en cas de grans grups de consumidors afectats, el concepte de dany causat, ja hi ha prou de que els grans subministradors s'amaguin darrera de legislació feta a mida, legislació que per enrevessada es disuasoria i el que fa es limitar els bens que pretén protegir.
No vull entrar en el tema de la informació en cas de problemes d'ampli abast, es deuen de pensar que som gilipoyas, no s'adonen que l'informació circula a una velocitat insospitada i que pretendre amagar la realitat no dona cap redit i encabrona al personal.
Per últim: el paper dels polítics i els gestors de les diferents administracions, son necessàries les dimissions, quan mes alt el càrrec millor, això sense entrar en si tenen o no responsabilitat, es irrellevant en molts casos, crearia una sensació pedagògica de que res es gratuït i els que son els interlocutors habituals d'aquestes grans companyes es preocuparien de que l'aigua no arribes al riu i així no sortirien ofegats.

¿Y AHORA QUE?

Pasadas ya las elecciones , entramos ahora en un torbellino de ofertas y reuniones donde , cada uno de los partidos con sus fuerzas, intereses y objetivos intentarán la conformación del mejor gobierno posible para nuestra querida y vapuleada Olesa. Los resultados se ajustan a todo aquello que más o menos se suponía:
Bajada de los componentes del tripartito con especial castigo al PSC.
Elevada abstención y … dos sorpresas inimaginables en su magnitud: el espectacular castigo de los votantes a ERC y el no menos espectacular crecimiento del Bloc.
A lo anterior se podría añadir la constatación de una de las muchas incongruencias del sistema : ¿Cómo se puede, en el caso de CiU, ganar un concejal, cuando se pierden más de 300 votos?.
Entesa ha visto evaporado su crecimiento, incorporación de OC, por el índice de abstención y por el retroceso del voto de ICV y aun manteniendo los dos concejales el resultado es deprimente de acuerdo con los objetivos que tenían.
Serán muchos y variados los análisis que intentarán desmenuzar los resultados en busca de excusas creíbles y refuerzos necesarios, pero simplificando hay dos evidencias que no necesitan mayor explicación:
Los resultados, todo y inesperados, son los que son y no van a cambiar.
En los resultados se evidencia un inequívoco deseo de cambio por parte de un importante número de electores y en no en menor medida por parte de la alta abstención habida .
La pregunta resultante es : ¿Y ahora que? Seguro que algún partido me tratará de hereje por lo que sigue, pero si nos pasamos la vida apelando a “la voluntad popular libremente expresada en las urnas”, ahora que la voluntad popular se ha manifestado de una manera tan clara, no cabe otra cosa que mandatar al Bloc, claro receptor de los votos del descontento, para liderar la constitución de un gobierno municipal que de respuesta a la petición de los olesanos (género neutro para los políticamente correctos) y reorganice la recuperación de los déficits existentes.
Anatema! dirán algunos, pero ya me explicarán Vds.:
El PSC ha sido castigado, 649 votos menos, por lo que todos no dudan en calificar como la peor gestión municipal de la época democrática.
CiU, como segunda pata del infausto tripartito, no està exenta de este castigo, 349 votos perdidos, esta coalición saca pecho por el solo hecho de haberse visto legalmente beneficiada, por la conjunción de una ley electoral que prima las mayorías i una abstención excesiva.
El resto de fuerzas, todas ellas respetables, no tienen en casi ningún caso poder de decisión, por ello el próximo gobierno es cosa de tres. ¿Fácil verdad? Pues no.
Haciendo memoria podríamos recordar que uno , entre varios, de los impedimentos de la unión de las candidaturas de la Entesa i el Bloc, fue la negativa de este último a cualquier pacto con los socialistas (connivencia lo llamaban) a pesar de que ello obligaba a obtener mayoría absoluta.
Es conocida la animadversión de los socialistas, hablo de la última candidatura, a cualquier colaboración con el Bloc.
Y no es menos conocida la mala, malísima dicen otros, relación de destacados dirigentes de CiU con sus homólogos en el Bloc.
En cualquier caso y sabiendo que nada es imposible en política, considero irracional que todo lo que el Bloc representa en este momento, no esté presente en el próximo gobierno municipal, o ,como mínimo, en la formalización de un gran acuerdo suprapartidista y a largo plazo que regule los aspectos más importantes de la gestión municipal y las necesidades más perentorias de nuestra ciudad.
El resultado en breve.
Lo iremos, si ustedes quieren, comentando.

Encara no es Sant Joan, però a Olesa ja la fan

Al Mercat en Carles hi esta fent una nova parada, vagi per devant que amb Carles m’uneix una franca amistat, en Carles i l’Eli, la seva companya, son joves, emprenedors i plens de força i volen unir les seves il·lusions, el seu treball i molt de risc en una aventura de servei, aventura que si els hi surt malament comportarà un greu daltabaix económic, de fet podrien haver seguit con fins ara, ja que malament no hi els anava pero van optar per el risc, cap problema fins aquí.

Per dur a terme les obres s’encarregà un projecte tècnic que es aprovat per l’Ajuntament. No sense retards , retards deguts no tant a les errades que un projecte complex conté i a la lenta burocracia municipal, com als requeriments que la Junta del Mercat, vetllant supossadament per els drets del reste de paradistes i el compliment de les normes, ejerceix.

Finalment el projecte, modèlic, es aprovat i es pot construir la que serà la parada més moderna i adequada a normes del Mercat, pero ... Carles segueix passant una particular Passió a compte de les obres.

S’ha de dir que cada “denúncia” de les obres ha comptat amb un fet que es repeteix: S’ha saldat amb no res, ja deia abans que el projecte és modèlic.

La postura de l’Ajuntament es molt tremolosa i gens ferma i el nostre estimat Batlle segueix practicant l’esport que més l’hi agrada: contentar a tothom sense resoldre res a ningú, si per el camí es lesionen els drets d’aquells que compleixen la llei ,que hi farem!.

De que serveixen els projectes?, les inspeccions?, el compromìs de fer les coses conforme a la norma? , si el resultat és un constant estat d’inseguretat.

No vull entrar en qui te raó, no val la meva opinio ja que la meva equanimitat podria estar compromesa, pero no puc callar quan es juga amb les persones, la seva salut i el seu patrimoni d’una manera tant alegre i sobre tot tant innecesaria.

Ens omplim, sovint, la boca amb defenses aferrisades del fet local, comerç per exemple, i callem vergonyosament quant les envejes, les travetes i els odis es fan servir per aturar alló que no tenim possibilitats de fer, no ens interessa fer o pot ser va contra els nostres interessos.

No m’interessa un Mercat de conveniencia, necessito un Mercat amb els millors professionals, amb els millors productes i en les millors condicions higienico-sanitaries, és el desitg de la majoria dels olesans, alguns comerciants i també de Carles. No ho espatllem.

No juguin amb foc

A l’anomenat “cas De Juana Chaos” l’han convertit en el nou front de la confrontació oposició - govern.

Uns criden per el que consideren una claudicació, els altres adueixen questions d’humanitat per justificar el camí i/o la situació a la que ens trobem. Uns son ventajistes sense mascara a la recerca del vot perdut, els altres gestors vergonzants de drets i deures.
Quan jo era petit, els pares no hem deixaven jugar amb foc i alimentaven les pors amb la possibilitat de que encara que pogues dominar la flama bermella, podria al final pixarme al llit.
Crec que en aquesta gran fira on hi han possat tots els tipus de rencunies i on floreix mès d’una vanitat, el flaire que més se sent es la pudor a cremat.

Els polítics dins de la seva funció hauriem d’incloure la necessitat de fer pedagogia, defendre els seus punts de vista i enfrontar-los sense vergonya als del oponent ,si no d’una manera neta, si d’una manera clara, entendible i explicada en si mateix.
Algú s’imagina un jutge demanan als pares de la noia violada per quin tipus de pena a de ser aplicada al violador?. Algu creu que els pares trencats de dolor no demanariem el que la rabia natural demana? Algú creu que dintra dels seus raonaments, tindrien lloc termes com justícia o equitat?. S’ha de ser home o dona molt capdal per no veure la raó torbada per la passió dels sentiments.
Per evitar això tenim un codi penal basat en la presumpció d’innocència, garantista (abans un presumpte delinqüent al carrer que un innocent a la presó) dels drets , on a mes d’estar descartada la pena de mort existeix una voluntat efectiva en favor de la reinserció del delinqüent.
A ningù se l’escapa que l’aplicació d’aquest codi, l’aplicació de la Justícia, es realitza sovint per una senyora amb el ulls tapats, que li xiu-xiueixen coses a l’orella ,i que la balança que porta a la ma esta com a mínim oxidada i no dona el pes just i fidel.

I aquest es el cas De Juana Chaos, el cas d’un assassí, jutjat i condemnat per assassinats probats, que amb el mateix codi penal per el que ha sigut condemnat, li han sigut aplicats els supòsits de redempció de condemna legalment establerts i que a l’extinció de la seva condemna ahurià de haver sortit en llibertat.

Un apunt: es fa dur, mol dur acceptar que 25 assassinats es puguin saldar amb 18 anys de presó efectiva quan resulta evident que no s’ha produit una reinserció real.

Davant de això no queda més que acceptar que el codi penal té fissures i que el sistema de reinserció es millorable, i que procederìa doncs la seva reforma. Fet que ja s’ha produit fa uns anys, però aquesta reforma no afectàba al que ja estàba jutjat.
La “alarma social” creada (artificial e interessadament) davant de l’excarcelaciò del assassí De Juana va fer torçar la llei i s’el va imputar un delicte d’opinions, jutjat i penat, el Tribunal Suprem li rebaixa la pena i es donen les condicions per que el govern, amb el permís d’altre jutge, li pugui atenuar el règim de presó, que no la llibertat. I no hi ha més.
Tot el soroll creat, no es més que soroll interessat, una apel·lació constant a les baixes passions i la por de les persones que aturdides per el soroll, no arriben a entendre ben bé el que ha passat.
Aquesta tensió, aquestes passions desbocades propician més l’enfrontament que la confrontació democràtica de idees i criteris, allunya a les persones, crea falses trinxeres en defensa d’un ordre, que millor o pitjor el segur es que no ha estat proposat democràticament. Per això els hi demano : deixin de jugar amb foc, no voldria que a causa del seu joc, tots acabesim pixant el llit.

Iniciando una nueva experiencia

Si sigues pensando en qué quieres hacer o qué quieres que pase, ni lo harás, ni pasará. (Erasmo de Rotterdam)
Puede parecer, y lo es en cierta manera, un tanto presuntuoso el desear exponer tus ideas y sensaciones a los ojos del mundo.
Todos, quizás, hemos sentido la necesidad al escuchar la radio, al leer el periódico o ver una noticia en tv, de añadir, especificar, clarificar, ampliar, exponer aspectos de la cuestión, quizás marginales, pero importantes desde el punto de vista personal.
Medios de expresión existen: cartas al director, entradas en antena, publicaciones en revistas y periódicos de diferente alcance y difusión, sms, correos electrónicos y listas de correo, observen que citaré en último lugar la carta manuscrita de toda la vida. Algunos de estos medios son, efectivamente, inmediatos y podrían satisfacer esa "necesidad" de dir la teva , yo he escogido el BLOG, o cuaderno de bitácora, o libreta de notas o como mejor proceda llamarse porque reune lo mejor, creo, de todos ellos, al tiempo que me reconcilia con una antigua y casi olvidada pasión por la palabra escrita.
Publicar entradas en esta libreta responde a una necesidad personal, no va mucho más allá, si además alguien lo lee y le interesa rebatir, corregir o ampliar lo aquí expuesto, pues miel sobre hojuelas.
Discrepar o compartir, con mayor o menor fortuna, en las opiniones y respetar las personas seria la única regla.
En castellano, mi lengua materna, o catalán mi lengua adoptiva, según lo sienta. Y un reto que comportará la mayor dificultad : la frecuencia de las entradas, espero ,es un compromiso, estar al menos semanalmente en esta pagina. Gracias por acompañarme.